DE GENT GRAN
per Emili Ramos, secretari de l'Ass. Jubilats Mataró-Maresme
Tenim drets els vells?
La societat occidental d'ençà l'implantació de la tecnologia industrial més avançada en tota mena de processos de fabricació i de la millora sanitària en quan a investigació i aplicació pràctica en la farmacologia i dietètica ha millorat considerablement en l'esperança de vida de les persones, que d'any en any es va acreixent i sembla, tal com passa amb les marques atlètiques, que no hi hagi límitació a la vista. Això preocupa, amoïna i posa nerviosos alss governants, particularment als economistes; tenen paüra, tal com ha dit l'actual ministre d'Economia espanyol: "a la llarga poden posar en perill, la gent gran, l'equilibri pressupostari".
Es parla d'implantar una llei de dependència de les persones grans i, com tot, te un cost, semble ser que el P.I.B. (Producte Interior Brut), s'apujaria en un 0'7%, ves per on el mateix famós percentage que tan generosament prometeren aplicar en ajudes al Tercer Món i que mai s'arriba a acomplir.
Tal com assenyala la sociòloga Eulàlia Solé en un recent article publicat al diari "La Vanguardia", el fet de que uns propers 15 o 20 anys haurà augmentat el cens de gent major de 50 anys i que sobrepassant el 50% del votants constituïm majoria absoluta en l'electorat, no els deixarà aplicar les reformes com la de retallar les prestacions i castigar-los a una vellesa miserable, cosa que per dissort ja en son molts quela pateixen.
Diu la citada escriptora que si a l'any 1948 fou instituïda la Declaració Universal del Drets Humans i que no obstant que aquest document per ell mateix ja hauria d'esser suficient, les Nacions Unides, pel 1989, vàren proclamar també, la Declaració dels Drets de la Infància; per quan, doncs, s'instituïran els Drets de la Vellesa Digna, cosa que comportaria que ningú poguès negar-nos, als jubilats, el dret a una paga i agombolaments decents fins al final de la nostra existència.
No hauria d'importar que la Seguretat Social tingués mancança o excedent, son els pressupostos mateixos de l'estat els que han d'aportar tot el que es necessita per el Drets dels Ancians, és un capítol fonamental. Perquè, cal preguntar-se: la societat ha d'ometre la nostra contribució a l'actual BENESTAR?. Quan érem joves i teniem vida laboral activa, i contributiva, que vàrem fer?: treballar, procrear, cuidar la família i millorar tant com poguerem la societat que ens tocà per tal d'arribar a on estem ara.
Si els nens, futur indefectible, tenen dret a l'educació, a la salud, als serveis sanitaris i a la protecció de la família. costi el que costi, nosaltres que hem fet possible que ells ara hi siguin, perquè no som mereixedors d'un tracte digne?
Valgui aquesta modesta postil·la com a reconeixement al ben escriure i raonada exposició de l'escriptora i sociòloga Eulàlia Solé.
