ANIMA
La meva ànima es despulla davant d’aquestes paraules.
La meva ànima es despulla i va angoixada i sola.
I va arrancant un dolor que desespera.
Ànima que pot ser una flor, o un lliri o una violeta, o una heura
o potser una pedra o una selva o una ona sencera.
Una ànima que s’inquieta com el vent
que rugeix quan puja als mars,
i dorm sobre una llitera.
Ànima com si fos fàcil dominar-
Amb només un cor que es partís
Per a la seva sang càlida regar-la.
Ànima que quan està a la primavera
Diu l’hivern que demora: torna,
Caigui la teva neu sobre la praderia.
Ànima que quan neva es dissol
tristeses van clamant a les roses
amb que la primavera ens envolta.
Ànima que a estones solta papallones
A camp obert, sense fixar distància,
I els diu: llibertat sobre les coses.
Ànima que deixa morir d’una fragància
D’un sospir, d’un vers en què es prega,
Sense perdre, a poder-lo, la seva elegància.
Ànima que res sap i tot nega
I negant el bo el bé propícia
Perquè és negant com més es lliura.
Ànima que sol haver com delícia
Palpar les ànimes, menysprear l’empremta,
I sentir a la mà una carícia.
Ànima que sempre disconforme d’ella,
Com els vents vaga, corre i gira;
Ànima que sagna i sense parar delira
Per ser el vaixell en marxa de l’estrella.
Carlos López Camara
(As de cors)
