EDITORIAL
DIJOUS GRAS I CARNESTOLTES
No crec que ningú dels que ens escolten no estigui al corrent de que avui es el Dijous Gras, també anomenat Dijous Llarder. És el dia que dóna el tret de sortida a la setmana de Carnaval i finalitza el Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina.
El Carnestoltes, nom habitual pel qual són conegudes les festes de Carnaval a la nostra terra, gaudia de molt més relleu, al menys a Mataró, en temps passats. A la nostra ciutat, i probablement arreu de Catalunya, ja començaven els balls propis de Carnaval, amb disfresses o sense, el diumenge següent a la diada de San Antoni Abat.
Podem dir, però, que la celebració més popular i externa de les festes del Carnestoltes no s’iniciava fins el Dijous Gras o Llarder, i acabava el dimarts següent, vigília del Dimecres de Cendra. En l’actualitat, però, aquesta festa ha perdut molt del seu relleu i ja no s’he celebra com en l’antigor.
Abans era una jornada gastronòmica per excel•lència, amb àpats més o menys pantagruèlics, com una certa compensació pel llarg període de dejunis i abstinències de carn que amb motiu de la Quaresma calia fer.
Tant a les llars particulars o en família com a la majoria de fàbriques, tallers, oficines i altres centres de treball, així com als col•legis i escoles –en aquests centres docents cas que no es fes festa amb motiu de la diada - , es feien berenars extraordinaris, on eren de rigor les truites amb botifarra o llardons, grans amanides i postres especials. A les fàbriques i tallers, en especial, s’esperava amb il•lusió aquesta diada que era preparada per tots amb antelació. Era una tarda en que s’aturaven les màquines i el procés productiu, i a més del berenar, és disfressaven i feien gresca. Amb molts d’aquests centres de treball, era tradició que aquest dia el director del centre compartís la celebració amb els treballadors.
També era el primer dia de disfressar la mainada amb peculiar vestimenta, segons el gust de cada u i els mitjans econòmics de què disposava. Al igual que es fa actualment el dissabte de Carnaval, en aquells temps, era el dijous Gras a la tarda, quan es podien contemplar pels carrers més cèntrics, nombrosos infants d’un i altre sexe disfressats amb la indumentària més variada, sempre, però, acompanyats per algun familiar o persona que en tingués cura. També era molt corrent que els infants així disfressats es portessin de visita a casa dels parents o amics, i també que, aprofitant l’ocasió, se’ls fes retratar a casa d’un fotògraf professional.
Durant el Carnestoltes, especialment el dissabte i diumenge següents i el dimarts abans de Cendra, es repetia la sortida dels menuts disfressats pels carrers més cèntrics, a la qual s’afegien les disfresses del jovent i fins i tot, de persones no gaire joves. El carrer resultava, així, molt animat aquests dies, ja que a més de les disfresses comentades, hi havia les de les nombroses comparses o colles de nois i noies, que, després de la seva exhibició per les vies públiques, participaven en el concursos que solien organitzar algunes societats recreatives, entre les quals destaca, entre els anys 1915 i següents, fins a mitjans dels trenta, la societat Iris, establerta al carrer de Bonaire.
Els balls que se celebraven a les entitats recreatives mataronines tenien especial relleu. Així, per exemple, el dissabte a la nit i el diumenge a la tarda, o feien a l’Esbarjo Ateneu i a l’Iris. A la platea del teatre Clavé, es feia un gran ball el dilluns a la nit, organitzat pel casino Sport Mataroní, i el dimarts, també a la nit i al mateix local, a càrrec del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria, entitats que acostumaven a contractar orquestres famoses per amenitzar les molt concorregudes ballades. També a la sala del Casino Mataroní, quasi cada any se celebraven lluïts balls de societat, amb distingida concurrència.
Els paperets i serpentines abocats a dojo sobre balladors i espectadors arribaven a cobrir el paviment de la sala dels diversos locals amb un gruix considerable de paper trinxat.
Cal a dir que també en algunes cases particulars tenien efecte balls de disfresses, als quals assistien amics i veïns de la família que prèviament hi havia estat convidats.
I per últim, creiem que cal mencionar de manera especial les representacions que pels indrets més cèntrics de la ciutat feia una nombrosa comparsa o colla, integrada majorment per gent de mar, o sigui, pescadors, sobre una peça de caràcter històrico-folklòric referent a la vida, aventures i desventures del cèlebre bandoler Joan de Serrallonga. Els membres d’aquesta comparsa destacaven per la seva indumentària, molt pròpia de l’època en què succeïen els fets evocats en l’obra, així com per la gràcia amb què recitaven els versos. De tant en tant, i d’acord amb el guió, s’engegaven trets de trabuc que a vegades causaven l’alarma del veïnat no sabedor de la cosa.
Extret del llibre “La vida a Mataró al primer quart de segle” de Francesc Enrich i Regàs
